dissabte, 9 d’abril de 2011

NOS QUEDA LA PALABRA


Jo, que soc de tendència àgrafa i he guardat molt temps de silenci desprès del meu últim blog, reprenc ara l'escriptura perquè hi ha moments que la discreció o el silenci son una traició a la responsabilitat que ens és exigible, a les propies conviccions i a la fraternitat universals. Potser sona grandiloquent però és més un crit contra la indiferència i perquè, contra l'injust estat de coses, encara ens queda, com deia el poeta, la paraula. Les paraules son poderoses, usem-les doncs.

dissabte, 5 de maig de 2007

Ara sobre la indignitat


Com un revers de la dignitat i un fet generador d'indignació trobem la indignitat, els comportaments indignes i roïns. D'aquest gènere és l'actuació de fa dos dies (dijous 3 de maig) que va tenir el diputat de CIU Oriol Pujol Ferrusola envers la més alta magistratura de la Generalitat de Catalunya quan, en la sessió de control al Conseller de Cultura va aprofitar per llençar una picada verbal contra el President de la Generalitat. "Bèstia grossa" li va dir el fill d'un President de la Generalitat Ai làs, pobre xicot!!! Ja entenc que hi ha massa nerviosisme a CIU i que la estratègia del seu núcli dirigent fa aigües per tot arreu però ell, precisament ell més que cap altre, hauria , pel cap baix, de saber guardar les formes i conèixer el valor i el sentit de respectar les institucions del país. Si no, ja se sap el que passa i amb quina cara es queda un quan un escup cap amunt.

dijous, 3 de maig de 2007

Sana Indignació


Què diferencia en essència a la gent d'esquerres d'altres posicions ideològiques? La revolta, la indignació, la rebel·lia. Quan algú davant la injustícia, la misèria, l'explotació, la desigualtat sent un cop a l'estòmac, un dolor al cor i la necessitat i voluntat imperiosa de no conformar-se, de canviar les coses, aleshores i només aleshores pot saber que és d'esquerres. No perdéssim mai la capacitat de indignar-nos, la de rebel.lar-nos contra les injustícies, no perdéssim mai la capacitat de fer front al cinisme. Gràcies, Segolène, per recordar-ho amb coratge.

Tans llibres, tan poc temps...


Així enceto la meva nova condició de blogger, amb una reflexió resignada sobre la condició humana i les seves limitacions, sobre l'efímer i el consistent, sobre tantes i tantes coses que queden per aprendre, de tantes i tantes lectures extraordinaries que mai no tindré temps de llegir, de tans camins que mai no podré recorrer... ni vosaltres tampoc i, heus aci que, per circumstàncies de la vida, em trobo de forma immodesta volent fer-vos avinents les meves reflexions sobre el món i el que l'envolta, contrariant la meva tendència mes aviat àgrafa .


Que el llegir blogs, e-mails, respondre'ls...en definitiva, que la immediatesa, allò urgent, l'efímer, no us faci perdre el gust pel repòs, la sobrietat, la reflexió, les emocions i la imaginació, pel pensament i la vida que condensen els llibres, per la vida mateixa i, a més i sobre tot, per la modèstia.